La proposta té un pessic de risc i un bona part d’innovació: es tracta de posar de costat dos barrocs musicals, dues tradicions d’això tan ampli i complicat que encabim sota el paraigua del barroc. D’una banda tres sonates de les Rosenkranzsonaten (Sonates del rosari per a violí i continu) de Biber; de l’altra, un grapat de polifonies i melodies orals del barroc del nostre país. Les sonates són la màxima sofisticació de la veu instrumental que triomfa en el darrer barroc i, en canvi, les polifonies mediterrànies segueixen uns criteris del tot diferents: densitat de les veus en un moviment homofònic i uns timbres penetrants i colpidors. Però els dos mons sonors no estaran pulcrament separats sinó que en alguns moments crearan passadissos de l’un a l’altre, conductes poc perceptibles que ens faran passar d’un món sonor a l’altre.